Tenors i sopranos made in Corea

Concurs Internacional de Cant de Bilbao. Any 2010. La presència d’una quinzena de participants coreans, aspirants a barítons, tenors o sopranos, demostra que la lírica oriental és una pedrera rica i vivíssima, capaç d’oferir veus vituosas, de poderosa potència i qualitat. Una cosa que, en efecte, ja va quedar demostrat en el palmarès de l’últim certamen, el de 2008, on van trobar acomodament la soprano coreana Jegyung Yang i el baix Jong-Min Park.

Si fa poc més d’un dècada parlar d’òpera oriental equivalia a citar amb prou feines al Japó -on la inauguració el 1997 de el Nou Teatre Nacional de Tòquio i la creació de la companyia Tòquio Opera Nomori van donar un important impuls a la difusió de la lírica al país nipón- avui són majoria els asiàtics, sobretot de Corea de Sud, en qualsevol certamen líric internacional. La qüestió és, per què?

En els últims anys, Seül s’ha convertit en una fàbrica de tenors i contratenors; sopranos, mezzosopranos i barítons, en un empori que, al costat de Japó, i també la Xina, exporta ingents promocions de cantants que, com a immigrants lírics, busquen a Europa i Estats Units fer-se un lloc en el selecte món de l’bel canto. “A Corea hi ha molt poques oportunitats, però si estudiem és perquè somiem que algun dia podrem arribar a ser cantants d’òpera”, admet Jeong Lee, un dels cantants desplaçats a Bilbao.

“Escasses” possibilitats

No obstant això, la possibilitat de fer-se professionals “són escasses”, apunta Santos Ariño, director de l’concurs de cant bilbaí. I és que, encara que són molts els que decideixen viatjar a Europa per ampliar la seva formació, pocs són els que aconsegueixen arribar a l’escena internacional. I entre els que es queden al seu país, la majoria acaba dedicant-se a la docència. En definitiva, admet Ariño, “l’escena internacional no és reflex dels concursos”.

I és que, tot i que la seva veu és “molt bona de natura”, als coreans “els costa molt interpretar aquells personatges d’essència llatina “. “Culturalment -exposa el director de l’concurs bilbaí que dissabte arribarà la final- els enxampa massa lluny”. Dit d’una altra manera, tenen una veu prodigiosa i són molt metòdics, però el seu posat en escena és massa robòtica i això, a l’hora d’interpretar, “és un problema”, es lamenta Sants Ariño. “En un concurs, t’agafes a un piano i cantes, però interpretar és una altra cosa”.

Primer festival de Corea

I en això estan. Impulsada pel Romanticisme, l’òpera va començar al segle XIX a cercar arguments a Orient, coincidint en el temps amb el moment en què el continent asiàtic començava a fer-se permeable a la música occidental. Des de llavors, el Japó ha anat tirant de carro, però els països de l’entorn s’han anat contagiant d’aquest esperit, d’acord les seves estructures docents i les seves possibilitats econòmiques han anat creixent.

El primer a pujar a aquest carro va ser precisament Corea, en el Seoul Arts Center s’han anat programant espectacles lírics i on des de fa un temps es treballa aferrissadament amb les mires posades en aconseguir el reconeixement internacional per les seves temporades d’òpera. Aquest any, de fet, sis dècades després que es presentés per primera vegada una òpera a Corea, el país asiàtic ha programat el seu primer festival de l’gènere, de la mà de l’Òpera Nacional i de l’Associació de la Companyia d’Òpera.

Ja ho deia fa dos mesos el seu director, Choi Seung-woo. “Eo amb orgull que cada vegada hi ha més cantants coreans i orientals per tot arreu. Per això confio que l’òpera coreana vagi elevant la seva qualitat i tenint cada vegada més difusió en l’escena internacional”.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *