“Odio l’estiu”

Dijous 23 d’agost, 9:15 hores

Adrián Fauró Abad

“El estiu sempre ha estat un pont. Un temps de perdre el temps fins que arribi una altra cosa. l’hivern, el col·legi, l’institut, la universitat, la mudança. Recordo cada estiu com una sala d’espera el fil musical és Bomba, de King Àfrica. Una habitació sense aire condicionat, que fa olor al teu propi suor barrejat amb el de milers de persones més.

l’estiu té les seves coses bones. Aixecar tard quan ets una criatura, jugar a futbol fins que el teu mare treu el cap pel balcó per sopar, un amor d’un mes, els fitxatges del teu equip, els partits de pretemporada en els pobles. Però després arriben els treballs, que són un altre pont fins a ‘que surti una mica del teu’, els descensos del teu equip, el sol mirant-te com l’ull de Sauron i donant-te mastegots a la cara fins que un dels dos cau. Generalment és ell, perquè la cervesa és l’Aquarius del meu barri.

Aquest últim estiu està sent un pont entre Madrid i Alacant. La sala d’espera segueix fent olor estrany, Carib Mix segueix sent el fil musical, segueixo esperant una feina ‘del que és meu’. Estalviant. Segueixo passant algunes tardes al carrer, però ja no juguem a futbol. Ara ho veiem bevent Aquarius amb escuma en gerres fredes i cridem a el del planter de torn ‘xaval’. Perquè ja som més grans que totes les noves estrelles.

Un altre estiu més, un altre pont. I jo imaginant històries com la d’El graduat, 500 Days of Summer o Hot Summer Nights. Però encara no em decideixo a quina encaixaria més el meu personatge. Els ponts són creuar d’un costat a un altre, una variant d’esperar. Placebo d’avançar. I a mi no m’agrada esperar. No m’agrada l’estiu. “

Dijous 23 d’agost, 9:15 hores

Alex Sellés Pérez

“Estiu és una d’aquestes paraules que fa temps van deixar de tenir sentit per a mi. Com a treball estable o ideologia, estiu ja no és més que un conjunt de lletres unides formant una paraula que pot ser subjecte o predicat però mai verb. Porto alguns anys viatjant de primavera a tardor mentre que l’estiu deixa de ser un pont per a convertir-se en un record. O pitjor encara, en una figura simbòlica que mai arriba i en què dipòsit tota la meva esperança.

Quan era petit, l’estiu feia olor de matalàs cremada pel sol, a fruita fresca a la nevera ja terra seca barrejant-se entre la meva roba. Quan vaig créixer una mica va començar a fer olor de hormones, a cazalla, a cubalitros de ‘mentida’ i ressaca perfumada de suor i alcohol. Encara que en el fons seguia mantenint aquest regust a platja i piscina que sempre he detestat.

L’estiu al meu poble és complicat perquè és un d’aquells pobles de l’interior que va deixar de voler créixer fa anys. Recolzat sobre la seva pròpia figura, menjant als seus fills com Cronos, fa temps que va donar l’esquena a qualsevol notícia que arriba de l’exterior. I aquí, convertit a La Gàl·lia i limitat per les seves pròpies fronteres, el solstici d’estiu no és més que una paraula buida i mancada de significat; com esmorzar-dinar. Aquí l’estiu comença a La Publicació i acaba en l’Alcúdia. Entremig el temps es divideix per festes dels petits pobles de l’entorn: primer Millena, deprés Orxa, Alcosser, Benimarfull … I festes de Cocentaina. Després d’això, l’erm. El meu poble es converteix en un poble fantasma on l’únic que pots fer és anar a la platja o beure. O les dues.

Ara a Madrid he canviat els cubalitros -estranyament anomenats ministres per cafès amb gust de terra i el meu bronzejat ha agafat un to mesetari que comença a espantar-me. Les parades de metro es succeeixen al meu cap mentre els meus amics segueixen mesurant l’estiu com quan erem nens. I mentre sota corrent les escales de Cuzco ric pensant que jo, que mai vaig anar de piscina ni de platja, mataria ara per estar en un. “

Poscultura neix com a revista cultural més per necessitat que per caprici. Som el nom de la cultura. Som frikisme il·lustrat. Som Good Kids, MAD city.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *