John Carroll Lynch: “El major cant a la vida és acceptar la mort”

Fins i tot si el seu nom no li sona, sens dubte ha vist vostè la seva cara en pel·lícules com ‘Fargo’ (1996) , ‘Zodiac’ (2007), ‘Gran Torino’ (2008), ‘Shutter Island’ (2010) i ‘The Founder’ (2016) i sèries com ‘The Walking Dead’ o ‘American Horror Story’. Ara, John Carroll Lynch s’ha passat a l’altre costat de la càmera per dirigir la malenconiosa comèdia ‘Lucky’. Mentre acompanya un nonagenari que intenta acceptar la imminència de la seva mort, la pel·lícula funciona no només com una reflexió sobre la solitud i la necessitat de contacte humà; també, sobretot, és un homenatge al seu mític actor protagonista, Harry Dean Stanton, que va morir el setembre passat als 91 anys.

A hores d’ara, després d’una reeixida carrera com a actor, què el va portar a voler debutar com a director?

Que, quan actuo, només puc explicar històries sobre un senyor alt, gros i calb com jo. Com a director puc explicar qualsevol història, i això ha estat molt alliberador. També molt més complicat del que s’esperava. Tot i que al llarg de la meva carrera he treballat amb Eastwood i Fincher i Scorsese i altres directors magnífics dels quals he après molt, mai vaig poder imaginar la quantitat de dificultats a què un s’enfronta des de darrere de la càmera. Durant el rodatge em sentia incòmode, malament. Em moria de por, suposo.

Parlant de dificultats, és complicat fer una pel·lícula divertida sobre la mort?

El meu mètode amb ‘Lucky’ ha estat parlar menys de la mort que de la vida, amb calidesa i sense sentimentalismes. El seu protagonista, Lucky, s’adona que no li queda molt de temps i això fa que es pregunti com ho va a utilitzar. I no decideix anar a la recerca de vells amors o fills perduts, com succeiria en una d’aquestes pel·lícules nyonyes; segueix amb la seva vida, com farem la majoria de nosaltres quan arribem a aquest punt.

Al llarg de la pel·lícula, s’insisteix que Lucky és ateu. Per què?

Perquè això fa que per a ell la imminència de la mort sigui més crucial. Recordo que, a l’escola, el meu professor d’art dramàtic era un sacerdot diabètic. Arribat el moment, quan ja estava molt malmès, el tipus va decidir no seguir amb la diàlisi. Va acceptar que es moriria aviat; i ho va fer feliç, i es va passar el temps que li quedava menjant pizza i bevent bourbon, perquè sabia que s’anava a trobar amb Déu. Però Lucky no té cap Déu que li reconforti. Ell ha de mirar a la mort a la cara.

En quina mesura està el personatge basat en l’actor que l’interpreta, Harry Dean Stanton?

Tota la pel·lícula va ser concebuda amb Harry Dean en ment. Va ser escrita per a ell i, de fet, en bona mesura en parla. És una ficció, sí, però creada a partir de coses que li van passar a Harry o d’opinions que ell té sobre el món.

“Harry estava a punt per anar-se’n. Solia dir: ‘Només com per poder seguir fumant’ “

com va ser treballar amb ell?

No li agradava que ho dirigissin, i ho entenc. Quan va rodar la pel·lícula tenia 90 anys, sabia el que feia. A més, ell no sentia estar actuant en absolut, i això és irònic considerant que va ser un dels millors actors del seu temps. Però en tot moment buscava el realisme o, millor, la veritat. Quan vam rodar les escenes de bar, ha insistit que li servíssim tequila real. I ho vam fer, tot i que confesso que era un tequila molt aigualit. Rodar li va resultar físicament esgotador, i intentem fer les coses fàcils per a ell. També li va afectar molt emocionalment, perquè el va obligar a tornar a plantejar assumptes com la seva pròpia mort, sobre la qual havia après a deixar de pensar. En tot cas, Harry estava a punt per anar-se’n. Solia dir: “Només com per poder seguir fumant”.

¿I vostè? Quina és la seva relació amb la mort?

Imaginem que la nostra vida és com un partit de futbol. Qui voldria veure un partit de futbol que no tingués límit de temps? Seria insuportable. El que fa que un partit sigui emocionant és que es juga a contrarellotge, i potser el més excitant són els minuts de descompte. Per a mi la mort és com aquest nus que tens a l’esquena, i encara que intentes prémer amb el polze mai aconsegueixes que desaparegui, i has de viure amb ell. Cal viure amb la mort. I la seva presència és el major cant a la vida que existeix, el major estímul per aprofitar els nostres dies de la manera més intensa possible.

Es veu a si mateix arribant als 90 anys, com Harry Dean Stanton o com Lucky?

M’encantaria arribar, i fer-ho de la manera que ho va fer en Harry. Sobre aquest tema sempre explico la mateixa història: l’expresident Eisenhower celebrava el seu 80 aniversari i algú li va dir: “Potser arribarà vostè als 100 anys”. Una altra persona va replicar: “¿I qui voldria viure 100 anys?”. I, immediatament, Eisenhower va sentenciar: “Qualsevol que tingui 99”.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *