Crítica de la festa de les salsitxes

Sausage party 205.263 Després de diversos mesos de llarga i misteriosa espera , per fi hem pogut veure “la festa de les salsitxes” i jutjar realment la que és, sense cap dubte, una de les pel·lícules més desconcertants dels últims anys. l’estrena d’aquesta pel·lícula ha arribat després d’una intensiva campanya de promoció en la qual els vídeos, tràilers i espots d’ella auguraven un resultat realment cridaner i encertat, amb una història original i esbojarrada. Sabíem on ens ficàvem, i no érem aliens a el fet que la pel·lícula seria un cúmul de situacions molt vastes i grolleres dutes a l’extrem i amb el seu necessari guarniment de comèdia, però, el resultat final no ens ha agradat gens.

és cert que la pel·lícula és molt original, tant per la idea de la trama com per l’execució de la mateixa, però, l’última producció de Sony és de lluny la major “fumada” que hem vist en molt de temps. Ja en el seu primer minut ens adonem que la pel·lícula promet ser una barbaritat rere l’altra, i això serà d’aquesta manera al llarg dels seus gairebé 90 minuts de durada total. No només temes relacionats amb el sexe, les drogues o l’alcohol són els que surten a la llum en la pel·lícula, sinó que alguns molt més candents i espinosos relacionats amb política o personatges històrics també molt polèmics.

És molt difícil afrontar una crítica d’una pel·lícula que ens ha deixat d’aquesta manera, però per descomptat això no és el que ens esperàvem. La idea, el seu concepte, és molt bo i interessant, però, ha estat portat per la comoditat de el camí més senzill: que és aprofitar els acudits de caca, cul, pet, pipí portats a l’extrem del que vast. Conscients de la gran part dels espectadors que estaran en contra amb les nostres paraules, aquesta brometa de pel·lícula està agradant sorprenentment més del que s’esperava, aquí va el que pensem sense pèls a la llengua. captura-de -pantalla-2016.10.25-a-les-17-04-30 “la festa de les salsitxes” ens presenta la quotidianitat d’un col·lectiu una mica peculiar i poc desenvolupat en el món de cinema: el menjar. un dia qualsevol com molts altres, el menjar es fa de dia en un supermercat dels EUA amb ganes de ser escollida pels humans, als quals ells consideren déus. una primera cançó ens introdueix la idea tan equivocada que els feliços i inconscients aliments creuen pel que fa al que els humans fem amb ells. Aliens a la idea de quina és la seva funció primordial, la de ser menjats, ells creuen que quan siguin elegits pels “déus” seran portats a el Gran més enllà.

No obstant això, en la vigília de la “gran barbacoa”, el que vindria a ser el 4 de juliol americà, un paquet de salsitxes i un paquet de panets seran elegits per anar a una llar humà. Frank, una salsitxa, i Brenda, un panet, són marit i dona separats pels embolcalls dels seus paquets però a punt de reunir-se al promès paradís dels déus. No obstant això, una tragèdia està a punt de succeir quan tots dos surten dels seus paquets i queden abandonats a la seva sort al supermercat tractant d’impedir el suïcidi d’un pot de mel mostassa que va ser testimoni de les atrocitats que fan els humans amb el menjar.

al costat de Sammy Bagel Jr ja Kareem, 1 bagel i un lavash respectivament, que també van quedar enrere, hauran de fer tot el possible per sobreviure a la venjança de Douche, una dutxa vaginal que va quedar inservible per culpa de la aventura de Frank, i descobrir la horrorosa veritat oculta sobre els “déus humans” i el que fan amb el menjar. Per a això hauran de buscar als aliments imperibles, aquells que són immortals, i descobrir la manera de fer front a un enorme enemic com ho són els humans, sent necessari unir forces per a això. captura-de-pantalla-2016.10.25-a-les-17-05-04 La pel·lícula ha estat dirigida per Greg Tiernan, assidu director i presentador de pel·lícules destinades a un p úblico infantil molt concret amb molts títols de “Thomas and friends” en la seva filmografia; i Conrad Vernon ( “Shrek 2” o “Monstres contra alienígenes”) són els directors d’aquesta bogeria de pelicula. Si bé el currículum de Tiernan pel que fa a direcció de continguts animats és molt més extens que el de Vernon, és Vernon el qual té més experiència en la producció de llargmetratges de més pes i calat que Tiernan.
Potser la direcció sigui d’allò únic realment encertat en tota la pel·lícula. Molt ben desenvolupada la tasca de coordinació i direcció de tots els elements propis d’una pel·lícula d’animació d’aquestes característiques. els dibuixos són l’altre gran element de la mateixa, un en què els dos directors han tingut molt a veure, però fins a cert punt, però que serveix com a farcit de una línia en el qual poc més cal dir.

Pel que fa a l’repartiment, un tropel de noms d’autèntiques estrelles de Hollywood presten les seves veus en la versió original de la pel·lícula. Una cosa que, evidentment, tots els que veiem “La festa de les salsitxes” en la seva versió doblada a l’castellà, quedarà perdut completament. No obstant això, sí que cal dir que el doblatge nacional de la pel·lícula no és tampoc un mal doblatge, ja que sent a més una pelicula animada, les veus encarregades de donar vida als personatges de la cinta adquireixen un pes i una importància de gran calat.

els noms que donen vida als aliments en la versió original són els següents: Seth Rogen ( “The Interview”) dóna vida a la salsitxa Frank; Kristen Wiig ( “la vida secreta de Walter Mitty”) doblega a l’panet Brenda; Michael Cera ( “Supersalidos”) és la salsitxa deforme Barry; James Franco ( “127 hores”) presta la seva veu per al paper de Druggie; Bill Hader ( “I de sobte tu”); Salma Hayek ( “Desperado”), Jonah Hill ( “Infiltrados a classe”); Edward Norton ( “el club de la lluita “); i Paul Rudd (” Ant-man “) són els encarregats de posar veu a la resta d’aliments protagonistes. En definitiva, encara a risc de semblar els Muermos de la festa, no seria la primera vegada que ens diuen carques per no haver-nos agradat” La festa de les salsitxes “, la pel·lícula no ens sembla bona ni de bon tros. Per bé o per mal, una seqüela està en marxa, i veient l’èxit que està tenint en taquilla la pelicula, porta recaptats 135 milions partint d’un pressupost de sol 19 milions, res ens fa dubtar en que finalment es vagi a acabar filmant. La pel·lícula, en realitat, és el que ens prometien, una desfilada desorganitzat i incoherent de barbaritats i atrocitats que no sembla acabar mai, ia qui li agradi això, gaudís amb la pel·lícula.

De cap manera és que la pel·lícula ens hagi escandalitzat. Som prou grandets com per no ruborizarnos i prou joves com per poder trobar l’element còmic en ella; però, i des d’aquesta postura, no ens aporta absolutament res. La gràcia ens ha arribat amb un parell de referències a altres clàssics de cinema (com una que protagonitza l’homòleg xiclet de Stephen Hawking en relació a l’Terminator de Schwarzenegger), però més enllà no ha acabat de convèncer. Se’ns ha fet llarga, tot i ser molt curta, i avorrida en la major part de el temps.

El guió, si se li pot dir així, els signen Seth Rogen, Evan Goldberg, Ariel Shaffir i Kyle Hunter partint d’una idea original que els dos primers van concebre al costat de Jonah Hill, i que en essència no és el que ens ha semblat tan dolenta, de fet és el que es salva. No obstant això, és en aquest llibret on sí que se’ls van les coses de les mans i reparteixen a tort ia dret un tropell d’acudits de mal gust i bromes feridores que, al menys a nosaltres, no ens han fet cap gràcia. Ja no només per tocar temes una mica polèmics i delicats ridiculitzant tant ètnies com religions o nacionalitats, sinó per fer un ús tan explícit i de mal gust dels temes sexuals. captura-de-pantalla-2016 -10-25-a-les-17-04-45 Sense exagerar gens ni mica, qualsevol bogeria que se us pugui passar pel cap és diminuta en relació a les coses que es veuen en “la festa de les salsitxes “. A moments la pel·lícula és entretinguda, i als altres és un muermo com la copa d’un pi. Encara amb tot, té personatges molt interessants i, per bé o per mal i millor o pitjor portat, tots els col·lectius estan representats en ella. Un malvat original i aterridor serveix com a fil conductor de la trama en la qual els humans són retratats des de la seva perspectiva més ridícula i degradada, posant més interès en els drogoaddictes i trasbalsats que a la resta, mostrant també una gran varietat.

tot i ser una pel·lícula de dibuixos animats, aquells que tinguin intenció d’anar a veure-la sense informar-se prèviament o veure els tràilers de la mateixa, molt de compte, no és ni de lluny una pel·lícula per nens. Gairebé no hauria ni ser-ho per a adolescents, sinó que hauria de ser directament per a majors d’edat.

Potser és per morbo o curiositat, però reconeixem que estem expectants per veure si finalment “La festa de les salsitxes” compta amb seqüela i, en aquest cas, sobre que anirà concretament. sobretot tenint en compte el desconcertant i obert final de la pel·lícula, que ens fa plantejar encara més ratllades que durant tota la pel·lícula. Malgrat que no ens ha agradat en conjunt, això no és cap secret a hores d’ara de la crítica, no dubteu ni per un moment que aquí estarem si es confirma una seqüela, esperant per descobrir quina és la nova bogeria fruit d’una nit boja en què tot tipus de drogues serveixen com a inspiració per a un guió com és el d’aquesta pel·lícula.

Valoració:

2

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *